La resclosa del Sant Pare era el lloc per arribar. Més tard, després d’esmorzar i si el temps i les ganes de caminar eren favorables arribaríem al gorg de les Elies. Són indrets de la riera de Caldes amb una fesomia poc transformada. Són tancats i esquerps. Són llocs que no venen de pas i el temps els amaga i fa que no hi passi ningú. Ni tan sols ell mateix. S’atura. No en surt i el conserva. Fantàstics!. Són mons d’altres temps que ens fan companyia.
Una mica més amunt Sant Sebastià de Montmajor, el castell de Gallifa, ja visitats i més avall, de tornada, una arquitectura del paisatge modelada per l’activitat humana i la del temps.
A finals del XIX balnearis i llambordes: dos motius per a un trenet al costat de la carretera. Barcelona com a destí o inici de trajecte.
L’extracció del granit feia paisatge, el repòs d’aigua calenta feia ciutat i el trenet i la llamborda feien camí.
El camí de Foment tal i com agrada recordar a la gent de Caldes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada